A Sant Aniol d'Aguja (El Gomarell i el salt de la Capa II)

Dia complet de llarga caminada i gorgues per celebrar que, segons el meu comptador, aquest bloc ja registra més de 50.000 visites. I també que, segons el comptador del blogger,  del que desconec cóm ho compta, ha destrossat els antics registres, arribant a les 10.000 visites durant aquest mes de Juliol, passant de les 100.000 en total.

A la riera de Sant Aniol qualsevol lloc és bo per parar-se a fer una remullada, tot i que ningú li hagi posat mai cap nom. Tenia en ment tornar a recórrer la riera fins al salt de la Capa, darrer lloc que conec que s'hi pot arribar a peu sense practicar la baixada de barrancs. La primera vegada que hi vaig anar em va sorprendre tan agradablement que no ho volia tornar a fer sol. Apart, el camí és perdedor i solitari i millor tornar-hi acompanyat (traieu-vos-ho del cap si no sou excursionistes de mena).

Amb el meu germà Joan vàrem sortir de Sadernes cap a 1/4 d'onze carregats amb el mínim indispensable per a la banyada, el dinar, més la càmera i els tres peus. Passada la resclosa del Gomarell, en Joan havia perdut el barret. Mentre ell reculava una mica per intentar trobar-lo, em va donar temps de fer la primera fotografia. El Gomarell és el lloc de captació d'aigües de Montagut (suposo) i està prohibit el bany a prop de la presa. Tot i així, les primeres vistes de la riera de Sant Aniol ja donen idea de cóm de meravellós seria la resta del camí.

Qualsevol racó és digne d'una parada i l'elecció per esmorzar va venir determinada per la gran roca i el riu obrint-se pas per sota, dibuixant un petit tobogan. Una petit descans, els peus a l'aigua, un parell de fotografies, petita conversa amb uns anglesos i endavant.

Fins aquell moment, no havíem trobat massa gent. Ja se sap que a l'estiu, aquest camí és molt concorregut. Però al reprendre'l sí que ens vàrem creuar amb diversos grups. Alguns d'ells es notava que era la primera vegada que anaven a Sant Aniol. Segurament algú els havia dit que era molt maco, que valia la pena, però no sabien ben bé del cert què en podien esperar. Res a dir, sempre hi ha una primera vegada.

Després de dues hores de camí, arribada a Sant Aniol. Temps per a parlar amb altres excursionistes i tornar a omplir la cantimplora a la font. Ara ens esperava un tros dur de pujada i un altre que, malgrat ser baixada, també dur al no haver-hi cap camí perfectament definit.

Tornem a travessar el pont i, per un camí que surt a l'esquerra, ens enfilem cap al Collet de Clarioles. La pujada és dura, però pel mig del bosc és més suportable. Arribats a dalt trenquem a l'esquerra, fent cas omís a la creu groga que assenyala que no és el camí indicat. De fet, no hi ha cap camí indicat per anar al salt.

Passada la creu, tornem a trobar marques de camí, alternant-se el color groc i el vermell, ja més gastat. La pujada encara és més forta. Es tracta de situar-nos entre les dues cingleres que es veuen des de Sant Aniol. En un punt determinat del camí, des d'on es torna a veure Sant Aniol i tota la vall, li indico al meu germà que és un punt on hi ha cobertura de mòbil. Per si de cas, val la pena saber-ho.

Quan el camí ja torna a tombar cap a l'esquerra en direcció al salt, una marca en forma de Y està pintada sobre una pedra. En aquest punt cal triar l'esquerra.

S'inicia una baixada pronunciada per un camí perdedor. Les úniques marques són els pilons de pedres que s'han anat deixant. Com que la primera vegada em vaig mig perdre, anem afegint pilons de pedres a mesura que anem baixant. El camí passa pel mig d'un bosc d'alzines. Assentat sobre una tartera, la terra encara no ha cobert les pedres, el que fa més difícil la caminada.

Arribats al riu, trèiem el cap sobre el Salt del Brull. Pràcticament no baixa aigua i ja desitjo veure cóm estarà el Salt de la Capa.

Deixem el salt del Brull i ens dirigim al Salt de la Capa, a pocs centenars de metres riu amunt. Arribem passades les dues de la tarda. Per tan, tenint en compte les parades, una caminada de quasi 4 hores per arribar-hi. I què millor que una bona remullada, dinar i una bona migdiada (el podeu veure estirat en la següent foto que dóna idea de la magnitud del salt) com a recompensa?

A la tornada ja només pensem en la clara que ens espera a l'hostal de Sadernes. Quan arribem, la llum del dia està a punt de marxar. Ens la prenem i cap a casa.

Torno a repetir que no hi aneu si no esteu acostumats a anar per muntanya. I pels que sí que ho estiguin i vulguin saber-ne els detalls del camí, us redirigeixo a la primera entrada del bloc sobre el Salt de la Capa.