A Castellfollit (gorga dels soldats)

Aquesta és una gorga de col.leccionista. M'han calgut dos intents i unes quantes esgarrinxades, a més de vàries ortigades, de les que ja no recordava la forta curissor que provoquen, per arribar-hi.

El primer intent va ser Dissabte passat. Com em sol passar, recordava vagament la situació i el camí per arribar-hi. Sota Ca la Paula, al Turonell, prop de les escales. Així que vaig pensar que el millor seria arribar-m'hi per sota el cingle i remontar el riu. Segur que al cap de poc apareixeria.

Però quan no hi ha camí, tot i que no et pots perdre, els rius no són fàcils de seguir. I amb la motxilla de la càmera i els tres peus, acabes cansat de pujar i baixar pedrots, de posar els peus a l'aigua, d'esquivar ortigues... I al final vaig arribar a un gorg, petitó, a on ja no podia tirar més amunt. Vaig fer un parell de fotos, intuïnt que no era la gorga que buscava, i vaig tornar a casa.

A la tarda, vaig contactar amb dos excel.lents fotògrafs de Castellfollit, en Pere Soler (de qui recomano el seu bloc de fotografia "El racó dels meus somnis") i en Leandre ( que sota el nom de Levilo el podeu trobar al flickr). Amb les seves indicacions, segur que la trobaria al proper intent, i així va ser. (*)

Ahir, Divendres a la tarda, m'hi vaig arribar. Un dels camins que m'havien indicat sortia al costat esquerra de l'ajuntament, al costat de ca la Paula. El camí baixava de forma pronunciada i estava estassat en el primer tram. Però em vaig endur una desagradable sorpresa quan les bardisses em varen tallar el pas. Vaig haver de recular i provar-ho per l'altre camí que m'havien indicat.

Ja de nou a la carretera vaig pujar com si tornés cap a Olot. Agafant el primer carrer a l'esquerra, de seguida em vaig trobar amb una tanca sobre el cingle. Ara només calia trobar el camí de baixada. I el vaig trobar justa al final, quan ja em pensava que els ho hauria de tornar a demanar, a l'acabar la tanca i al costat de les escales d'uns pisos.

L'inici de la baixada va ser molt pronunciat, posant el cul a terra un parell de vegades. Després, seguint el camí a punt de perdre's i passant per antigues feixes, vaig arribar al riu. Ara només calia seguir-lo aigües avall.

A diferència del dia anterior, ara ja estava segur que el trobaria. Vaig arribar a la gorga per la seva part superior. Un parell de pedres per on passa al riu i perfectament taponades com a resclosa per a desviar part de l'aigua cap a can Poc.

Com podeu veure, la gorga no és petita i, per a mi, té el seu encant. L'encant d'haver-la trobat. Unes quantes fotos i una remullada varen ser la meva recompensa.

La tornada no va ser tan agradable. Desfer el camí va ser difícil. Em varen caldre vàries esgarrinxades i ortigades abans no el vaig trobar. A l'arribar a dalt, i ja sé que no està massa ben vist, vaig haver de posar els peus a la font per treure'm tota la terra que portava i poder-me canviar de sabates abans de tornar a agafar el cotxe.

... I com que havia aparcat just davant de Ca l'Enric, vaig creure que em mereixia una mica de dolçor, un paquet d'aquelles galetes tan i tan bones.

(*) Pels comentais que m'han fet, la gorga té tres noms. El primer d'ells i més popular sembla ser la gorga dels soldats, ja que en temps de guerra els soldats baixaven a refrescar-se. La gorga d'en Poc o de Can Poc ja que la resclosa portava l'aigua a la turbina de Can Poc. La gorga d'Estura o d'Astura per la font que hi ha sobre la resclosa, i que no vaig saber veure.