Passejar tranquil.lament per una riera no té preu. És veritat que ara els falta l'exhuberància de la primavera, que la temperatura no permet fer una remullada com a l'estiu, i que els grocs i vermells de la tardor han desaparegut del tot. Però aquest hivern, que el fred no apreta i podem trobar dies assolellats com el d'avui, fer un recorregut tenint la riera per camí, només acompanyat per la fressa de l'aigua, no té preu. Avui, aquest era el meu objectiu.
La darrera vegada que vaig estar a la Surita, la bassa dels de Riudaura, vaig veure que s'estava omplint de sediments. Pensava que potser, amb alguna de les darreres riuades, aquests haurien anat aigües avall. Però m'he trobat just al contrari: ara hi ha més part coberta per terra que no pas per aigua. Suposo que la culpa es pot atribuir a la petita resclosa que tanca la gorga i que podeu veure a la imatge de la capçalera. La mateixa construcció que en el seu moment fèia que fos més grossa, segurament ara ha estat el causant que estigui desapareixent.
En aquest tros, la riera de Riudaura va salvant el desnivell de mica en mica. En conseqüència, la passejada anant ben equipat, ha estat fàcil tot i haver d'anar en compte amb la profunditat de l'aigua. Els saltirons es succeeixen un darrera l'altre, i com en el cas de la pedra vermellosa, m'han donat motius suficients per a parar el trípode i gaudir del moment.
Sabia que el recorregut fins a la Cugeba no seria massa llarg, però se m'ha fet extremadament curt. Al cap de poca estona ja he vist les parets verticals que la volten i el parell de salts que li donen l'entrada. Aquesta sí que és una gorga fonda que el temps encara ha conservat. Un arbre caigut al mig m'ha fet vorejar-la per a obtenir la imatge pel bloc.
Satisfet per la passejada, ara ja només penso en fer el tram des d'aquesta a la bassa del Saltant. I qui sap si apart de saltirons, potser caçaré alguna gorga que desconec per alimentar el blog.
Ramon, una passejada força gratificant, segur que has respirat pau i tranquil·litat al fer-la i com sempre amb unes fotos fantàstiques. Una abraçada i endavant.
ResponEliminaSí Josep, ara potser gaudeixo més de caminar per les rieres que anar directament a una gorga. Però també és veritat que quan veig un tros de riu amb una gorga o un salt per primera vegada, els ulls se m'il.luminen.
EliminaQuin matí t'has passat col.lega, et llegeixo i quasi puc percebre com t'anava caient la bava. Les fots m'encanten. Un petonàs.
ResponEliminaJa ho pots ben dir, Anna. Quan segueixes els camins fets d'aigua, descobreixes una nova forma de contemplar l'entorn. No calen grans caminades ni cims molt enlairats, només la tranquil.litat del lloc.
EliminaT'entenc, a mi, tot i que m'encante "enfilar-me" amunt per copsar i sentir la sensació de llibertat completa que només vibra a dalt dels cims, m'enamoren les valls, els rierols, els racons on el silenci parlar si un sap escoltar i el temps s'atura i s'agermana amb la nostra ànima per deixar de ser, tant important com és. Ja friso per donar la benvinguda a la dolça primavera, que, inquieta, treu el nas i l'hi fa l'ullet a l'hivern. Petó!
EliminaEi!! que algú ens acusarà d,abraça-arbres ... o és que potser ja ho som ? :)) a veure si ens troben un dia al voltant d'un saltironet ...
EliminaM'encantaria!! :-)
EliminaDoncs el dia que pugis per la Garrotxa, m'envies un missatge privat i quedem.
EliminaUns salts molt macos veig que encara vaixa força aigua sera questio de anar-hi a donar un tom a veure si o trobo :-)
ResponEliminaDe trobar-ho, segur que ho faràs. Ara, et recomano portar botes si vols fer la mateixa passejada. :)
Elimina