Os Açores - Illa de São Miguel

No m'hagués pensat mai que les vacances d'aquest any, a les Açores, a l'illa de São Miguel, haurien estat tant fructíferes per gaudir dels salts d'aigua.

La mostra principal és la imatge que encapçala l'entrada. No era un salt previst. No l'havia trobat enlloc. Cap referència ni cap imatge a Internet. 

Vàrem arribar de nit a l'aeroport de Ponta Delgada i vam creuar l'illa fins a la part Nord-Est amb pluja constant. Per recuperar-nos una mica del viatge ja havíem decidit fer la part més propera a la casa, la costa Est de l'illa amb la visita el Faro de Arnel. A l'aixecar-nos, plugim constant, però que no va impedir l'inici de l'excursió.

Deixant el cotxe a l'aparcament de la carretera vàrem començar a baixar pel fort pendent cap al far. Al cap de poc, mentre jo ja estava distret fent fotografies d'una meravellosa costa verda i escarpada, l'Anna em crida. Un salt preciós i inesperat d'un torrent que, suposem, amb les pluges havia crescut de forma desmesurada.

Tornats al cotxe, la pluja es va intensificar i les vistes que havíem de veure des dels múltiples miradors escampats per tota la carretera (amb menció especial al miradouro da vista dos barcos,  on es veu el far amb el carrer que arriba fins al mar) es van diluir.

L'endemà la pluja va mimvar. Pel matí vàrem poder anar al parc natural de la Ribeira dos Caldeirões. Més que un parc, un jardí impressionant al voltant d'un riu, de la frondosa vegetació i de múltiples molins. La foto anterior és el salt més conegut i que veus només 'baixar del cotxe'.

Recorrent els camins del parc, amunt i avall, trobaves més i més salts. Fins i tot, aquest darrer, era un salt natural, però urbanitzat per fer més fàcil la caminada per part de turistes com nosaltres.

Tot i estar impactats per l'explosió d'aigua i natura que havíem gaudit pel matí, a la tarda, havent dinat, no massa lluny del restaurant vàrem anar a veure el Salto do Farinha. No hi ha paraules per descriure l'entorn! Primer de tot, una altra baixada vertiginosa a peu en direcció al mar. Davant nostre, s'obre una vall molt tancada amb el salt com a capçalera i prats d'un verd molt intens amb zones de pícnic, com a tota l'illa, perfectament condicionades i totalment netes, com si fóssin acabades d'estrenar.

Ens vàrem dirigir cap al salt. El camí acabava en un mirador a tocar, ideal per contemplar-lo durant una bona estona. Però la gran quantitat d'aigua que baixava va fer que en menys de 15 segons en sortíssim completament xops. Per sort, vàrem trobar un lloc arrecerat on vaig poder fer, no sense dificultat, aquesta fotografia.

El primer dia, a la tarda, ens vàrem acostar a la Lagoa da Furnas. Un dels múltiples llacs que hi ha a l'illa. La pluja, però, va impedir que féssim una volta tranquil.lament així que hi vàrem tornar un altre dia. Prop de les dues úniques cases que hi ha s'inicia un recorregut per un jardí botànic que, després de caminar 30 minuts enmig de diverses plantes i arbres (entre ells, una sequoia) arribes al Salto do Rosal. Un salt vertical entafonyat en un forat i, com no podria ser d'altra manera, envoltat de vegetació. Igual que a l'anterior, acostar-te al peu del salt per fer la fotografia va ser impossible. Així que em vaig haver de quedar a l'entrada del forat i fer múltiples intents netejant cada vegada l'objectiu per evitar les gotes d'aigua.

La gràcia de la Caldera Velha és que es troba en un parc d'aigües termals, res més. Ja a l'entrada del parc ens van avisar que les piscines termals estaven plenes i que si ens volíem banyar hauriem d'esperar. Vàrem decidir pagar només l'entrada de voyer per decidir després si valia la pena. Al veure la gran quantitat de gent que hi havia, ens vàrem arribar al final del parc on hi ha aquest salt i vàrem canviar de lloc, no massa lluny, al Salto do Cabrito. Les aigües termals, les vàrem gaudir a  Ferraria, on hi ha una petita cala que quan entre aigua del mar, en notes la fredor, però quan el mar es retira, notes l'escalfor de l'aigua que surt de terra.

I per últim (que no vol dir tots els salts que hi ha a l'illa ni molt menys), el Salto Do Cabrito. A la fotografia només es veu bé la part inferior del salt. Però si us hi fixeu bé, veureu que hi ha una part superior. I aquí vàrem tornar a trobar gent fent baixada de canons, apart de molts curiosos, com nosaltres, que ens havíem acostat al salt.

En resum, sabia que trobaríem molts salts d'aigua, alguns dels quals ja me'ls havia apuntat per visitar. El que no sabia era que les Açores era un paisatge amable, verd i exhuberant. I no ho dic només pels salts d'aigua.